Una experiència meravellosa que recomanem a tothom

Quan ens vam plantejar acollir una nena bielorussa, ho vam fer per col·laborar amb una ONG que et donava l’oportunitat d’ajudar a recuperar la salut d’un infant en directe, sense intermediaris, tot el que podies aportar ho feies de primera mà. Fa un temps que tenim apadrinada una nena a l’Índia, però això no era el mateix.

Així doncs, vam contactar amb la Dolors de l´ONG “Osona amb els nens”, varem emplenar la sol·licitud i a esperar la resposta… el dia que la Dolors ens va dir que acolliríem una nena de 8 anys i que assistíssim a la primera reunió ens va quedar molt clar, cap problema, heu de fer el mateix que feu amb els vostre fills! (la meva parella i jo no en tenim). Això no obstant, ens van donar seguretat ja que ens van dir que per qualsevol problema disposaríem d’una traductora i una pediatra localitzables les 24h del dia mentre la nena fos aquí, i els telèfons de tots els membres de l´ONG per qualsevol cosa. Amb la documentació que ens van lliurar ja teníem més dades de la nena, es deia Varvara, teníem la seva tarja sanitària i la fotocòpia del seu passaport en blanc i negre (no se li veia gens bé la cara).

Fins el dia que va arribar!!! Eren gairebé les dues de la matinada, l’esperàvem amb molta il·lusió i allà la teníem, amb una melena llarga de color castany que li arribava fins a les natges lligada en dues trenes, uns ulls rodons i verds, menudeta i primeta: era preciosa! Feia moltes ulleres que nosaltres varem atribuir al cansament del viatge (després varem saber que havia plorat durant el trajecte i que a mig camí ja volia tornar).

En arribar a casa, va obrir la petita bossa que duia, ens va donar uns obsequis (uns cistells de vímet molt bonics), va agafar un petit full on hi havia anotats tres telèfons i es va posar a plorar. Ens va fer tanta llàstima que vam marcar-li els números de telèfon per tal que pogués contactar amb la seva família, per si això la deixava més tranquil·la. Un cop va parlar amb ells la vam acompanyar al seu llit amb l’esperança que l’endemà tot seria diferent.

T’imagines que amb 8 anys et porten a casa d’una gent que no coneixes de res, que no saps com et tractaran, en un país que no has vist mai i que a sobre no parlen el mateix idioma? Nosaltres quan érem petits i anàvem a passar una nit a casa d’uns parents que coneixies de tota la vida, i a la nit t’enyoraves, trucaves a la teva família i amb un cop de cotxe et venien a buscar. Per la Varvara això era impossible.

L’enyorament, per sort, va durar només dos dies, però quins dos dies més dolents, si hagués durat més potser ens haguéssim plantejat acompanyar-la nosaltres mateixos a Bielorrússia, ens trencava el cor veure-la tan trista (…)

A partir d´aquí la cosa va canviar, li vam comprar roba, tot i que la poca que ella portava era molt maca i nova, i dues nines. Que feliç va ser amb les seves nines i els seus vestidets, no sabíem si eren les primeres que tenia, però anava a tot arreu amb elles.

El primer cap de setmana la vam portar a la platja, ens pensàvem que no sabia nedar, li vam col·locar un parell de “manguitos” i cap a l’aigua, li va fer molta impressió veure el mar i una mica de respecte, però a la tarda ja es banyava i jugava a la sorra com si hi hagués anat tota la vida. Les dues setmanes següents va anar a un casal d’estiu als matins, ens feia molta pena deixar-li però encara no teníem vacances. Per a ella cap problema, s’ho va passar d’allò més bé, les monitores van dir que era una nena molt eixerida i que sabia nedar! A la tarda si el temps ho permetia anàvem a la piscina, li encantava l’aigua, no n’hagués sortit mai.

Els primers dies pentinar-la va ser un suplici, no es deixava treure les trenes i quan ho vam aconseguir, quina feinada per tornar-les-hi a fer! Com que a casa seva no tenia aigua corrent, el primer dia que es va rentar les dents va emplenar un got amb aigua, va fer-ne servir la meitat per rentar-se les dents i amb la resta la cara!

El mar i la piscina no li feien cap por, però la banyera… va trigar gairebé una setmana a entrar-hi, després no hi havia qui l’entregués.

Durant la seva estada amb nosaltres lal Varvara va banyar-se al riu, muntar en carro i en poni, va anar amb patins de tot tipus, va pujar a totes les tirolines i altres aparells dels diferents parcs que va anar a jugar. Va visitar un aquari, va anar a un parc temàtic i no va poder pujar a l’atracció més bèstia per la seva estatura (fins i tot va plorar per aquest motiu), va jugar a pilota, va ballar i cantar (per cert molt bé), va dibuixar… en fi , va fer el que fan tots els nens de la seva edat habitualment al nostre país, però no al seu.

El que pels nens d’aquí és del tot normal, per ella era una novetat. Veure-la gaudir amb coses que sabies que no havia vist o fet mai era molt emocionant. Tot i que el menjar al principi no li agradava massa, va menjar gelats, pizza, espagueti, McDonalds, paella, verdura, carn, peix i fruita…Li encantava la síndria “arbush” que en deia ella. Es va afartar de xocolata, caramels i llaminadures vàries (fins que li vam haver de posar límit). El que també li agradava molt era anar al supermercat, portar el carro, agafar el menjar de la prestatgeria i, sobretot, pesar la fruita a les balances, ens volia fer comprar més fruita del compte només per poder-la pesar!

La Varvara ens va fer patir una mica perquè durant la seva estada va tenir tos, febre, la va picar una abella, es va donar cops i portava blaus a les cames, però era una tot terreny, no va plorar mai i es va recuperar de seguida. (…)

Hem de dir que no tot van ser flors i violes, vam tenir dies molt bons i dies no tant, és una nena molt, molt, molt afectuosa, quan t’abraçava i et feia petons et feia la persona més feliç del món, però tenia els seus moments dolents, suposem que típics de qualsevol nen de la seva edat, i en alguna ocasió no ens ho va posar gens fàcil. Malgrat tot el balanç és molt positiu i estem molt contents d’haver-la acollit.

El més trist va ser l’últim dia que la vam tenir amb nosaltres, l’última semana havia estat fantàstica, ens enteníem molt millor i rèiem moltíssim amb les seves expressions, estava molt alegre i divertida. Ens va abraçar, ens va fer molts petons i ens va dir que no ploréssim “si plores Varvara Espanya no” ens va dir. Vam haver de fer el cor fort però com diu L.E. Boudakian: no ploris perquè les coses s’han acabat, somriu perquè han existit.

Ella va marxar amb una maleta plena de roba, regals, fotos, ben moreneta, pesant 3kg de més i contenta per retrobar-se amb la seva família. Nosaltres ens vam quedar amb una habitació buida, les seves fotografies i molt tristos per la seva absència.

El que per nosaltres al principi era donar l’oportunitat de millorar la salut d’una nena, ha significat molt més. Ella va rebre coses materials i va gaudir d’unes vacances molt diferents a les que, possiblement, podria haver fet mai. Nosaltres hem rebut molt més, hem rebut les seves abraçades i el seu amor sense condicions, ens ha contagiat alegria i el seu somriure i ens ha fet molt feliços. Amb ella hem après que les coses més petites poden ser les més grans.

Ha estat una experiència meravellosa que recomanem a tothom i esperem poder repetir l’any vinent.

Jaume i Laura